Tot i que la situació a Catalunya va ser definida per alguns  com a un «souffle», com a flor d'un dia, déu-n'hi- do la transcendència que té a la política espanyola i la repercussió a la premsa internacional. El mateix ministre espanyol d'Afers Exteriors (en funcions des de fa 10 mesos) reconeix que els catalans se'n van amb determinació. 

Avui dia podem identificar dues actituds polítiques molt clares: els moviments polítics que busquen un canvi i els que treballen per la conservar les coses tal com estan. De forma transversal aquestes actituds impregnen el partits. Veiem-ho:

Ha arribat l'altre juny del que parla el nostre himne nacional i hem d'estar molt alerta per tenir ben bé esmolades les nostres eines, que al segle XXI al que estem, no poden ser res més que, les mobilitzacions ciutadanes.

Escric aquestes ratlles tot just retornat de la mobilització de la Diada. Quasi sense temps de descansar. Satisfet, orgullós del meu poble. Però amb un pensament molt clar. Amb cinc ja n'hi ha prou. Em refereixo, és clar a les cinc megamobilitzacions que l'Assemblea Nacional Catalana ha protagonitzat en les corresponents diades. 

Després d’aquest 11-S, sabent que es manté la voluntat i l’esperit de l’independentisme, i vist que s’ha determinat que estem a punt, també és l’hora de dir tota la veritat. Al capdavall, si s’acosta “l’hora de la veritat”, és una evidència que no s’hi pot arribar enganyats. I menys per les pròpies mitges veritats.

Sento parlar en Mariano Rajoy del procés cap a la independència de Catalunya i sembla que ens vulgui fer creure que encara no ens prenen seriosament. Segueix parlant com fa cinc anys, repetint tòpics suats i esgrimint com a tot argument una pretesa impossibilitat legal de l’autodeterminació del poble de Catalunya.

Arrenca el procés de refundació. Convergència i Reagrupament posen fil a l’agulla per crear una nova força política amb la que l’espai central de la Catalunya sobiranista pugui sentir-s’hi identificat, recuperi la confiança i l’ambició.

Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant.

Espanya té molts problemes però en té un, d'una transcendència cabdal, que es diu Catalunya. Prou que haurien volgut solucionar-lo durant els 300 últims anys. El seu objectiu, assimilar-nos. Han estat maldestres però, i com que mai no han intentat conèixer-nos han caigut en el tòpic fàcil, el traç gruixut, que no serveix per altra cosa que per fer acudits

La unilateralitat és el camí. És més, la unilateralitat és la única via per a arribar fins a la independència. Ja sigui com sempre ha dit Reagrupament, fent una declaració unilateral d’independència i un posterior referèndum que si es guanyés la legitimaria a ulls de tot el món, o a l’inrevés.