Un cop vist el reportatge de TV3 sobre la Caixa Laietana, em queda una sensació de no haver “acabat”. Com a extreballador de la Caixa Laietana tinc una espècie de sensació de “coitus interruptus” ; que el dol que tothom ha de passar davant un fet lamentable, com el cas de la Caixa Laietana que ens ocupa, no s’ha tancat encara, que ni de bon tros hem completat la necessària catarsi.

Interessant capítol de la política espanyola  el que estem vivint arran dels xiulets i crits del passat dissabte al camp del Barça, tota una reacció en tromba, disfressada, això si, de reacció a una pretesa ofensa.

Aquest divendres, dia 12 de juny, a les 12 h a l'Auditori  de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull , tindrà lloc l'acte d'investidura de doctor honoris causa  per la Universitat Ramon Llull al diplomàtic, advocat i alt funcionari de les Nacions Unides ,Francesc Vendrell i Vendrell . 

L’espanyolisme ha fet un tallafoc. La dreta rància , la no tan rància i els interessos “empresarials” –ho poso entre cometes perquè per a mi a l’IBEX 35 no hi ha empreses, sinó monopolis i “concessions estatals” – s’han estimat més salar i cremar una part dels seus camps perquè el foc no els destrueixi tot l’Estat. Després, deuen pensar, com que no hi ha més cera que la que crema tot tornarà al seu lloc.

Tot inspirant-me en un magnífic vídeo de l'APM , he de dir que a aquestes alçades de la pel.lícula, la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés per la independència em, literalment, rellisca. I segur que no sóc únicament una servidora. A molts, cada cop més, molts més, Espanya i la seves campanyes d'intoxicació, de guerra bruta, de guerra psicològica, ens importa un rave i en passem un munt.

Aquests dies hem vist dos d’exemples d’allò que desanima molts ciutadans a participar en política.

En primer lloc la denúncia de més de dues-centes llistes fantasmes  que el PSC i el PP presenten a Catalunya amb un objectiu doble: ajornar la seva decadència fins a conèixer els resultats del 24 de maig i alhora assegurar-se cobrar les subvencions que la presentació de candidatures genera. Tot plegat una manca total d’ètica que no farà sinó aprofundir aquesta decadència imminent.

Com més a prop estem de poder comptar-nos, és a dir de poder votar sense que, de moment, ens impugnin la votació i ens portin primer al Tribunal Constitucional i, després, vés a saber a on... més nervis hi ha entre els qui no volen precisament que ens puguem comptar. Tan fàcil i tan democràtic com és arreu del món civilitzat!. Votar per comptar-se. Pura democràcia.

L’altre dia en algunes xarxes i en alguns mitjans es va aixecar certa polseguera arrel d’un acte a Barcelona d’Ada Colau. Es tractava d’un acte en el que el reclam, l’estrella convidada, era el Gran Woyming. En un moment determinat Ada Colau es va fer una “selfie” amb un Iphone darrer model. 

Isaiah Berlin: “Les persones no poden ser lliures si són pobres, desgraciades i tenen una educació deficient”. 

La crisi està servint d’excusa perfecte per augmentar les taxes universitàries, ajornar la inversió en equipaments socioculturals o evitar mesures que conciliïn la vida laboral i familiar.

Escriuen, escriuen, escriuen . Seguint la tònica de la comissió d’investigació on tot el que es “diu” pel país fa que els nostres poc preparats parlamentaris preguntin als protagonistes, voldria fer explícit altres coses que també es “diuen” i “s’escriuen”. En tertúlies, llibres-crònica del procés, articles i "off-the-record" surten explicacions de perquè ERC no ha volgut pactar amb el president i prefereix afeblir-lo a les eleccions, enduent-se pel mig el procés.