|
|
Articles d'Opinió - Actualitat
|
|
|
El camí dels catalans cap a la felicitat aeroportuària |
|
|
|
|
| Pere Torra |
| Associat a Reagrupament |
"Les
felicitats havien d'arribar; i, per a atènyer-les, jo feia tot el que
m'era possible com a portuguès i com a constitucional; les demanava
cada nit a Nostra Senyora dels Dolors i comprava dècims de la loteria." Això explica Teodoro, el gris amanuense protagonista de la magnífica novel·leta El mandarí
del gran escriptor portuguès Eça de Queiroz.
Teodoro, mediocre
funcionari del Ministeri de la Governació que duu una existència que
-segons ell- llisca "equilibrada i tranquil·la", m'ha fet pensar en
nosaltres, els catalans. Els catalans, com Teodoro, també hem
provat tot el que ens ha estat possible com a espanyols i com a
constitucionals, i fins i tot comprem loteria del Govern espanyol, però
les felicitats no arriben. El punt decisiu, és clar, consisteix a
identificar en què consisteixen les felicitats.
Personalment
-potser semblaré modest, d'entrada-, em conformo amb la normalitat de
què pot gaudir qualsevol europeu occidental. Em refereixo a la
normalitat com a societat democràtica organitzada, com a nació, com a
cultura, com a llengua, etc. Al capdavall, no aspiro a ser més que els
altres, però tampoc no m'agrada ser menys. és evident que cada cop hi
ha més consciència a Catalunya -i, fins i tot, em sembla que, en certa
manera, també a Espanya- que aquesta normalitat elemental no és
possible sota la fórmula constitucional post-franquista.
La normalitat que reclamo passa, senzillament, per a ser amos dels
nostres recursos, però també responsables de les nostres decisions i
dels nostres errors. Un exemple d'actualitat: l'aeroport de Barcelona.
A hores d'ara, el nostre flamant aeroport és una baluerna força inútil,
sobretot per als vols a les grans capitals internacionals, els que
compten. El Govern de Madrid -segons ha expressat el ministre del ram
de vista al nostre país- continua amb la cantarella del paper
"determinant" de les administracions territorials i els sectors
empresarials locals, sota la sàvia supervisió del poder central,
omniscient. Quina bestiesa! Volem volar a tot el món i que tot el món
voli cap a aquí. I volem poder-ho organitzar nosaltres i si no ens
sortim, fer dimitir els responsables que no ho hagin fet bé, com en els
països normals. En definitiva, l'única posició "determinant" és la que
té el 100 % del control de les decisions.
Parlo de normalitat i no pas de comoditat, com sovint sento a dir a
molta gent. La comoditat i el confort ja són un grau més elevat, el
qual sincerament crec que els catalans no tenim dret a exigir a ningú,
tampoc a Espanya. No es tracta que els catalans hàgim de ser tractats
de manera especial per a estar a gust a Espanya. Els catalans no tenim
dret a decidir la forma com s'ha d'organitzar Espanya. Sovint és això
el que irrita -amb raó- els nostres veïns, que no comprenen per què
exigim i demanem coses que ningú altre no demana.
La història de
Teodoro continua amb una temptació que li para el dimoni: tindrà tot
l'or imaginable si fa sonar una campaneta que acabarà amb la vida d'un
riquíssim mandarí, a qui no coneix ni ha vist mai i que viu a l'altra
punta del món. Teodoro sucumbeix a la temptació, cosa de la qual es
penedeix després de nombroses peripècies, perseguit pels remordiments
d'haver causat la mort de l'innocent mandarí.
Crec que els catalans, si continuem com fins ara, farem la mateixa mala
fi de Teodoro. Hem de superar la temptació -en aquest cas, no tan
atractiva com la del personatge d'Eça Queiroz- d'acceptar les engrunes
del nou finançament o les fórmules estrambòtiques de participació
limitada en el control del nostre aeroport. Segur que ens en penedirem,
tal com els que van pactar o votar l'Estatut se'n penedeixen ara per la
seva inutilitat. De moment, diumenge passat, dos-cents milers de
conciutadans ja van poder assajar, de forma extraoficial, una via de
sortida. Caldrà traslladar-la aviat a àmbits oficials, com el Parlament
de Catalunya.
Altres articles recents d'aquest autor:
 |
|
|
|
Enquestes
|
