José Montilla, José Zaragoza, Miquel Iceta i tota la cúria PSC estan a l’expectativa i administren, amb gasiveria, cada granet de temps que els resta per a les eleccions. També l’aristocràcia tripartita, Iniciativa i ERC. Els tabals electorals ressonen llunyans i reverberants. Hi ha una cuina frenètica, amb molta elaboració i sofisticació. Però la sala del banquet té els llums apagats i les cortines closes. Només CiU ha engegat motors i circula solitària i sense expectació. És un temps erm. Llevar-se i guaitar el cel meteorològic i electoral esdevé una cerimònia eixorca, estèril, un hàbit desmotivat, sense premi ni càstig.  

LA VERITAT MÉS CRUA: L’euro no ha pogut aguantar més la política Keynesiana ZP. Una vida regalada i folgada. Berlín ha dit prou. ZP ha de desdir-se del barrim-barram “socialista” i assumir la frugalitat i la continència prussiana. L’Estat ha decretat bancarrota i deixa el cul a l’aire al Tripartit. Ara José Montilla frisa per atuir les sobtades vies d’aigua que enfonsen el vaixell català. Una bona avantsala electoral. Però no hi ha diners per pagar la Sanitat, l’Ensenyament, els trens, els funcionaris, els proveïdors, etc. Ni el FROP pot mantenir la delicadesa i la correcció. S’imposa enèrgicament i deixa mocat l’Estatut i tota la política financera de la Generalitat. José Montilla, Antoni Castells, JL Carod, Joan Saura han de tastar l’amarg més amarg. La Generalitat nua és pura “Delegación Provincial”. Tots els farcells de lleis i autodespesa catalana són això: prescindibles embolcalls de sofisticació barroca. El purificatiu europeu deixa la Generalitat amb calcetes i sostenidors. Totes les vergonyes es mostren i José Montilla viu enfeinat a tapar-les i a exhibir el repertori de pusil·lanimitat i disculpa.  

LA VERITAT MÉS TRISTA: Els catalans emmalalteixen una depressió col·lectiva ben palpable. Cadascú aporta el seu retall. El sac de la misèria, mai ho havíem vist, impacta de crueltat i transparència. Suportem el nostre càstig i la berganteria dels gestors polítics amb encongiment i com un no-ningú. Delim protestar, però ens postra la càrrega de calamitat personal i comuna. 56.000 catalans viuen només de caritat. L’atur senyoreja com la pesta. El treball és efímer i mal remunerat. Hem perdut patrimoni i vivim amb la por a perdre-ho tot. Sectors productius enters s’han enfonsat. Empreses i treballadors s’han dit “bon vent i barca nova” però malviuen la mateixa dissort. Sobre aquest infortuni personal, la Generalitat carrega de multes, incauta i revisa antics cobraments, guarneix de tributs, engrassa la intel·ligència recaptadora i l’eficiència sancionadora.  Ens fa viure amb remordiment i contrició. Els catalans vivim un temps que és nostre però ens desborda.  

LA VERITAT MÉS INFAME: La canallada més sorollosa és que ni l’Estat ni la Generalitat es volen aprimar:  Les mateixes festes, les mateixes despeses reials, representatives, oficials, armamentístiques, organitzatives, etc. El mateix nivell de fastuositat i magnificència.  Tot continua igual per a ZP i José Montilla. El prou barrila no és per a ells. Ho transfereixen als ciutadans.  Si Catalunya ja perdia prou fins ara, encara no ha vist res del futur. Catalunya (desperta company!) som tu i jo. Som tots els catalans.  

Comentaris (0)