Autor: Toni Strubell
Freud es va centrar en el subconscient per
analitzar les persones i els fets. No sé com li hagués anat per
obrir-se pas en aquest temps de pseudo-documentació en què internet
marca la llei –si no hi ets textualment, no existeixes– i de fet és
això que em frena.
Però jo juro que li ho vaig sentir en una nit
electoral, no recordo quina, i me’n recordo amb nitidesa. Alícia
Sánchez-Camacho intentava explicar l’enèsima ensopegada electoral del
PP a les comarques de Girona amb el recurs a una frase que considero
una finestra freudiana. Va dir que el PP hi fracassava perquè era “un
territori difícil”. Em va quedar gravat. Però a internet, no hi és.
Sigui com sigui, què deu ser exactament això d’un “territori difícil”? En observar el perfil retòric de l’expressió, el primer que em ve al cap és una altra sentència, també emesa per un líder popular, que establia que Catalunya votava com votava perquè el seu electorat era “immadur”. És evident que, en la seva particular manera d’expressar el seu menyspreu envers Catalunya, els aznaristes són dels que voldrien que la muntanya anés cap a Mohamed. ¿Per què Girona precisament ha de ser “díficil”? ¿Per què Catalunya “immadura”? Sí, d’acord, perquè els populars no hi rasquen bola. Però, per què no hi rasquen bola? Què no pagaria jo per ser una mosca a la paret d’un local del PP una nit electoral en què els seus resultats a Catalunya els marquen trenta-cinc punts per sota de la mitjana espanyola, deixant-los com a força clarament residual en aquesta seva frontera nordoriental? Com deuen explicar-s’ho?
Sánchez-Camacho, en accedir a la presidència del PP, sempre ha insistit en la seva catalanitat. I bé que fa, ningú no li la pot negar. Però per què no se li acut que aquesta catalanitat que reclama, precisament, pugui ser el nus gordià dels seus mals de cap? No hauria de fer servir l’espasa alexandrina per tallar amb aquella “dificultat” que no és altra cosa, en el fons, que el seu autoengany? Per què no fa com la Nebreda, molt més conseqüent en la seva confrontació amb la dura realitat? No fer-ho, en un temps en què fins i tot el Sr. Montilla parla de la desafecció de Catalunya envers Espanya, és quedar greument fora de la realitat. Realment pensa la Camacho que els populars poden tenir futur a Catalunya amb un discurs basat en l’aportació d’incomprensió espanyola a l’arena catalana amb l’enfadosa excusa de la “Cataluña difícil”? Per què és difícil? És una pregunta que els convido a fer.
Malauradament, penso que el PP de Catalunya és un partit massa immadur, i, doncs, encara incapaç de respondre aquestes preguntes amb serenitat. Em temo que és llunyà el dia en què la Sánchez-Camacho pugui vèncer la temptació d’explicar el perquè del seu fracàs entre nosaltres amb raons com les següents: perquè en una determinada època no hi van portar prous guàrdies civils com el seu pare. Perquè no van acabar d’escanyar la llengua catalana que ara ella s’ha d’esforçar en parlar tan bé. Perquè van tenir la feblesa d’acatar un primer Estatut que ha estat la mare dels ous… Perquè han estat massa tous a l’hora de defensar l’obra de Franco com els camises blaves haguessin volgut. Perquè el rodet judicial espanyol no l’han fet prou contundent. Perquè la tova llei electoral permet l’existència de separatistes xantatgistes a les Corts de Madrid. Perquè haurien d’haver criminalitzat a temps tot el que és nacionalisme com fan amb tant d’èxit de la mà del PSE a Vascongades. Perquè haurien d’haver boicotejat el Parlament català sense caure en tota aquesta contagiosa companyonia amb separatistes i socialistes. Perquè encara haurien d’haver aixecat més recursos contra l’Estatut. No és per no haver insistit prou en tot això, en definitiva, que Girona és un territori tan difícil?
Mentre el PP, subconscientment o no, continuï pensant que aquestes són les raons que porten el seu fracàs entre nosaltres, seguiran sense rascar bola. Que per molts anys sigui mentre pensin així. I és que, com tantes vegades veiem en la vida, quasi sempre la dificultat davant els problemes existeix només al cap del qui s’entesta a veure-ho tot com a problema. Què és més difícil, en definitiva, fer entrar el PP en un territori “difícil” o fer entrar el territori dificil als esquemes del PP? Amb la segona via el venciment de les dificultats està molt més assegurada. Però segurament que desbarataria l’estratègia de mantenir el “problema catalán” com a gran pou de vots a Espanya. I per veure això, ja no cal ser freudià, sinó més aviat pràctic. Però tampoc no consta a internet com a política popular…
No sé què aporta aquesta reflexió al projecte de Reagrupament. Pot valer com a article d'opinió política a un diari generalista...Però no sé quins mèrits té el text per posicionar-lo tan amunt a la web nacional.
Ens omplim la boca amb sornegueria parlant condescendentment del PPC pel poc pes que té en el PP (a seques), mentre el PPCV fa un tremendíssim mal als ciutadans i institucions valencianes.
Si vol, al Sr. Strubell li, dono una idea per desenvolupar: la metàfora de la cua de sargantana per exemplificar què estan fent els partits majoritaris del Parlament per espolsar-se les culpes amb la conya de les corrupteles...quan això sembla ser només la punta de l'iceberg. O almenys fins qua algú demostri el contrari.
Amb un panorama tan desolador, davant la manca transparència i de mecanismes d'accés a la informació pública, en comptes de fer prevaler la presumció d'innocència haurem de començar a fer prevaldre la presumció de culpabilitat, fins que es demostri el contrari!
Salutacions cordials.