Font: El Bloc Gran del Sobiranisme

Una de les coses que més em va xocar negativament de la manifestació de 10.000 a Brussel·les  per l’autodeterminació de la nació catalana va ser el nul suport que vàrem obtenir del Casal Català de Brussel·les.

Aquest casal és un dels més importants que hi ha repartits per tot el món i, segons em van dir, té uns 500 socis. Des del consell de deumil.cat, aviat vàrem veure la necessitat de comptar amb ells per a tot el relatiu a permisos, logística i sobretot per a la cloenda de la manifestació. Era lògic pensar que el Casal ens ajudaria amb tot això.

A principis de novembre, aprofitant un viatge de feina a Bèlgica, vaig  quedar per sopar amb persones residents de Brussel·les que ens havien contactat per la web de deumil.cat.

En el sopar, vaig poder conèixer una de les persones que va ser determinant per a l’èxit de la manifestació: l’Estela Rodriguez. L’Estela era del País Valencià, havia estudiat la carrera de traducció i interpretació a Catalunya, havia viscut a Perpinyà treballant per l’Escola Bressola i en aquell moment es trobava a Bèlgica treballant de becària per a la delegació de la Generalitat Valenciana. Les altres dues persones, que no puc dir els seus noms, perquè segons em va dir un d’ells, potser tindrien problemes amb la feina, treballaven per a la delegació de la Generalitat de Catalunya. Aquestes dues persones eren del Casal de Brussel·les, i de seguida em varen dir que no podríem esperar gaire cosa de la junta del Casal. La majoria eren, segons em van dir, funcionaris des de fa més de 20 anys a Brussel·les treballant per  a l’Estat espanyol i molts s’havien acomodat a considerar-se simplement espanyols, després de viure tants anys sent identificats per tothom com a tals.

Paradoxalment, l’Estela no tenia problemes en ajudar-nos, perquè el delegat de la Generalitat Valenciana, malgrat ser del PP, no tenia ni idea que hi havia cap manifestació prevista. En canvi, la delegada de la Generalitat de Catalunya, la socialista Anna Terrón, sí que ho sabia i va prendre mesures, enviant una nota a tots els seus col·laboradors, on deia que ningú sota cap concepte no podia donar suport als organitzadors de la manifestació. Com a conseqüència de tot plegat, finalment cap membre del Casal Català va ajudar-nos oficialment. Només uns quants, i sense voler que se sabés, van oferir allotjament a casa seva dels compatriotes que venien de Catalunya.

Tot això, junt amb el fet que cap europarlamentari català es va dignar a rebre’ns al Parlament Europeu, a mi, em va colpir i també em va afectar negativament. Em va deixar molt astorat, trist i fins i tot, malgrat l’èxit esclatant de la manifestació, mig deprimit. Els casals depenen de la vicepresidència de la Generalitat, és a dir, d’ERC i pensar que un partit independentista podria posar problemes als casals si ajudaven a fer una manifestació independentista, no deixava cap mena de dubte del paper de col·laboracionisme amb l’enemic espanyol del que era en aquells moments el partit a on militava. La meva decisió de deixar el partit, arran d’aquest fet, es va fer del tot imprescindible. Només esperava el moment ideal per fer-ho.

Però tornant a la situació que havia viscut, jo ja sabia com de malament estàvem a Catalunya, però que també els catalans de l’exterior estessin condicionats i que no són lliures d’ajudar a la lluita per la independència, no m’ho podia pas imaginar. Estic segur que hi haurà casals que no estaran condicionats, però la tònica general és que hi ha la consigna entre ells, que només es poden dedicar a fer actes culturals i no poden fer política. Com si la supervivència del poble català fos una simple qüestió política! Catalunya viu una situació crítica i si els casals no s’impliquen per ajudar-la que esdevingui un Estat propi, al final acabaran també morint. Quin sentit té la seva existència si el poble català ja no existirà?

Si no podem esperar res de bo des de dins de casa amb una Generalitat en mans dels espanyolistes i dels seus col·laboracionistes, però tampoc des de fora, amb uns casals dependents d’ajudes dels mateixos col·laboracionistes espanyols. Aleshores, què ens queda? Què podem fer?

Començar de nou, tantes vegades com faci falta fins a la victòria. No hi ha cap altre camí.

Per sort, a Catalunya, com ja sabeu, ha sortit Reagrupament Independentista per dinamitar el panorama polític català. Amb una proposta innovadora basada des de les persones i no des de col·lectius, grups o partits, Reagrupament vol fer foc nou i començar des de zero. Vol canviar les lleis que donen coartada a un sistema polític heretat del franquisme on la corrupció té camp per córrer impedint l’alliberament del poble català. Vol fer lleis noves per canviar totalment la manera de fer política basada en l’amiguisme i la servitud del qui mana. Perquè sabem que a Catalunya qui mana és Espanya. Si no es canvia aquest fet, sempre serem els seus esclaus.

Reagrupament apel·la al patriotisme per demanar unitat entre els catalans que, deixant de banda els partidismes i les barreres ideològiques que ens imposem els que volen deixar que tot continuï igual, facin pinya per crear una candidatura que proclami unilateralment la independència al Parlament de Catalunya.

A casa, s’està començant de nou. Però des de l’exterior què és el que es pot fer per canviar-ho?

 –

Quan durant els dies previs a l’assemblea, havia de llegir els estatuts i el reglament intern de Reagrupament, la veritat no tenia gens de ganes de començar a fer-ho.  Feia poc que havia decidit no presentar-me candidat a la junta directiva de Reagrupament per dos motius: El primer era per fomentar la transversalitat dins dels membres de la junta i per això, atès el meu pecat original, no volia ocupar el lloc a un altre candidat lliure de pecat d’haver militat a ERC. El segon motiu, era pel fet d’estar vivint fora de Catalunya no podria treballar colze a colze, ni reunir-me fàcilment quan fes falta amb els altres companys de la junta.

Va ser dur per mi, no poder optar a ajudar a Reagrupament. Em moria de ganes de fer-ho i em vaig sentir molt desgraciat amb el meu exili particular. Però  vaig pensar que la meva millor contribució per la causa, justament era llegir les propostes que es volien fer per fer Reagrupament la millor eina per aconseguir la independència.

 Quan vaig acabar de llegir-ho, a part de trobar algunes coses de funcionament intern que es podia millorar, no veia que hi podia aportar d’original donada la meva situació. Mentre m’ho estava ruminat, de cop, em va venir el cap, el darrer dia sopant amb en Joan Carretero a Vic, quan li estava comentant el resultat poc reixit de la meva visita al Casal  o l’Orfeó Català de Mèxic. En Joan va deixar caure una d’aquelles frases típiques que acostuma a dir ens els actes, a on resumia molt bé la situació: “La diàspora catalana deu ser l’única del món, que en comptes d’ajudar als catalans de Catalunya perquè lluitin per la independència, fan el contrari, estan sempre pidolant subvencions a la Generalitat”.  Joan Carretero en ser anomenat Conseller de Governació és va trobar aquesta competència en la seva conselleria i per això va viure de molt prop la situació de dependència dels Casals Catalans a les subvencions de la Generalitat. Una dependencia  heredada de l’actitud paternalista dels governs de CiU i que ara amb el Tripartit s’accentuat encara més.

I pensant justament amb això, que era increïble que la diàspora catalana no fos un fons de suport a la lluita independentista, vaig pensar que amb Reagrupament  potser podríem sembrar la llavor, igual que a Catalunya, per canviar-ho.  Pensava i penso, que Catalunya actualment necessita suport de tothom i que la diàspora catalana no podria quedar-se al marge. Estava segur que igual que jo, per tot el món, hi ha molts patriotes que volen ajudar a què Catalunya esdevingui un Estat sobirà. De fet, els que vivim a l’estranger i som una mica catalanistes, només en qüestions de mesos vivint fora d’Espanya, et tornes més independentista que mai i sobretot ho veus més factible poder crear un Estat català que quan estaves a Catalunya.

Per això vaig presentar les meves esmenes al reglament intern de Reagrupament per crear l’equivalent a una vegueria per els catalans que vivim a fora dels Països Catalans. Una vegueria dins de Reagrupament representa dins de la Junta  un conjunt de assemblees comarcals dels associats. Vaig pensar, perquè no podeim crear  una vegueria d’Exteriors per a tots els catalans “exiliats”?.

La meva proposta, va ser rebuda amb sorpresa als companys que gestionaven el tema i davant de l’allau d’esmenes sobretot per a la ponència estratègica, fins en el darrer moment, no va haver temps per discutir-la i acceptada . Per això en el text final presentat a l’assemblea no hi sortia malgrat havia estat incorporada. A l’assemblea del 3 d’octubre vaig tenir l’agradable sorpresa de veure que no només havia estat jo el que havia pensat amb una vegueria per als catalans que vivim a l’estranger. El company de Catalunya Nord, en Theo Vidal, també havia proposat el mateix, encara que ell ho feia pensant més com a coartada per donar sentit a la creació de la seva vegueria de Catalunya Nord.  Al final la qüestió és que la Vegueria d’Exteriors era aprovada com una de les vegueries que es constituirien dins de Reagrupament Independentista.

Després de la votació em van saltar alguns dubtes si potser tot plegat, la vegueria era més el resultat de la meva desesperació de no poder participar activament per ajudar a Reagrupament, que una possibilitat real. Potser no trobaria a ningú que volgués participar, o potser no tenia gaire sentit fer un grup de reagrupats per fer activitats des de fora dels Països Catalans, hi havien masses dificultats logístiques i tecniques que potser serien molt dificils de superar-les. Vaig pensar dins meu: “a veure Manel, si aquesta vegada t’has emmerdat en una cosa que no té sentit”.

En sortir de l’assemblea, vaig parlar amb el company blocaire Salvador Garcia-Ruiz que va explicar que volia fer un acte a Nova York, aprofitant un viatge que feia, per presentar Reagrupament. Ho vaig trobar sensacional i ràpidament vaig veure que nosaltres, els catalans “exiliats”, també podríem fer-ho. Això em va donar ànims. La Vegueria d’Exteriors havia d’existir!

Després d’una setmana per madurar com fer-ho, i veient l’expectació que havia creat l’acte a Nova York,  vaig decidir no esperar més. Calia aprofitar el moment i ràpidament vaig fer una crida pel Facebook creant un grup. La resposta va ser molt bona, i posteriorment vaig cercar tots els catalans que vivien a l’exterior per tota la xarxa gràcies a l’ajuda de molts compatriotes que havien respost a la crida pel Facebook i també la del web de Reagrupament. En uns dies, vaig aconseguir 130 adreces de catalans residents a l’estranger i després de dos enviaments massius fent una crida, la resposta va ser magnifica.

Avui, després de tres setmanes, la Vegueria d’Exteriors ja és una realitat. De moment, som 45 catalans repartits per Mèxic, EUA, Irlanda, Suïssa, Alemanya, Txèquia, Països Baixos, Bèlgica, Escòcia, Anglaterra, Corea del Sud, Gàmbia, Sudàfrica, Bahrain, Finlàndia, Colòmbia, Síria i Euskal Herria. Tenim una Intranet amb un fòrum que treu fum i que ja ha creat 6 grups de treball:

-          Àrea de Tecnologia de comunicació. S’encarrega de cercar les eines per fer funcionar la vegueria d’exteriors. És cabdal pel nostre funcionament car no podem més que reunir-nos virtualment i la Intranet és com si fos el nostre local social. Tenim la sort de comptar amb un grup molt potent i professional en aquest sentit.

-          Àrea de Comunicació i documentació: Preparar tot tipus de documentació, presentacions, base de dades de contactes, periodistes, intel·lectual, polítics..etc de cadascun dels països a on vivim. Crear un web públic en diferents idiomes, dotar de contingut al Facebook i tot el que calgui per poder transmetre el que es vol fer des de Reagrupament,  als catalans de tot el món i també pels estrangers.

-          Àrea de Divulgació i promoció. A partir de la documentació de l’anterior àrea, i seguint l’exemple de l’acte de Nova York, es vol fer actes, presentacions, sopars, reunions…etc en tots els països del món per ajudar aconseguir els objectius de Reagrupament. Encara que principalment es farà els actes per aconseguir més reagrupats, també està pensat pels periodistes, intel·lectual i polítics de cada país a on estem els membres de la Vegueria d’Exteriors. Volem fer lobby per la independència de Catalunya en cada país.

-          Àrea econòmica i finances. Cercar  maneres de recollir diners pel finançament de Reagrupament sobretot pensant amb donacions de molts catalans de la diàspora.

-          Àrea política. Es cuidarà de treballar amb els grups de treball que des de la Junta de Reagrupament s’ha decidit crear.

-          Àrea Participació dels catalans d’Exteriors amb les votacions. Molts catalans de l’estranger no voten, perquè és complicat demanar el vot per correu i aquest grup ajudarà als catalans a poder-ho fer, alhora que es demanarà que votin per la candidatura independentista que Reagrupament està mirant de bastir.

Ja hem fet dues reunions amb teleconferències amb Skype, que per limitació d’aquest programari a 25 usuaris alhora, en la darrera reunió alguns companys es van quedar sense poder-hi participar.  Altres solucions s’estan estudiant.

Mentre escrivia aquest document, ja havien sortit des del grup de treball de l’àrea de Documentació i Comunicació, el primer document general per als estrangers, explicant el que s’està gestant a Catalunya. La traducció al francès ja estava enllestida per començar a fer-la córrer.

També m’ha arribat avui la confirmació que el divendres 27 de novembre a les 18:30 a l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires, farem una presentació de Reagrupament Independentista. Aprofitaré un viatge previst per la feina, i allà miraré de aconseguir explicar als catalans d’aquelles terres que hi ha un corrent de patriotes catalans a Catalunya i a tot el món que estem reagrupant-nos per fer possible la candidatura unitària i transversal que proclamarà unilateralment la independència de la nostra nació. I els diré:  Us  hi voleu apuntar? O us voleu quedar amb els braços plegats mentre Catalunya se’ns mor.

Ara, compatriotes, anem de debò.

Ara des de l’interior i des de l’exterior, ens estem reagrupant tots els que estimem la nostra pàtria.

Ara ha començat el principi del final de la nostra llarga i dura travessia que va començar l'11 de Setembre del 1714.

Ara és l’hora dels segadors!! Ara és l’hora de segar arran!! Ara és l’hora, catalans!! Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Karlsruhe - Alemanya

795 lectures | 9 comentaris	Enviar