Després de passar-se tres anys blasmant i
ridiculitzant el voluntarisme i el resistèncialisme, i propugnant el
neoliberalisme cultural, Joan Manel Tresserras ha pogut comprovar quines són les
conseqüències d'aquest neoliberalisme cultural: els fills del fotògraf Centelles
han venut el fons del seu pare al millor postor.
Però en l'operació és ben clar que hi ha alguna
cosa més que els diners. Els germans Centelles s'han equivocat, perquè han
confòs la Generalitat i el conseller amb el país. Han manifestat la seva més
absoluta negativa a cedir les imatges a la Generalitat de Catalunya, perquè es
consideren enganyats. Però també s'han negat a vendre el fons a través de
la casa de subhastes Christie's, que hi estava interessada i els oferia encara
més diners.
Si ja és realment incomprensible que aquest
importantíssim fons artístic i documental no estigui en mans de la Generalitat
des de fa anys, cosa que demostra una negligència reiterada per part de
l'administració autònoma, encara és menys comprensible que s'intentés manipular
i enganyar els hereus de Centelles fins al punt de provocar-los un rebuig
absolut. Els germans Centelles adueixen que van comunicar verbalment a la
Generalitat l'interès del Ministerio de Cultura per comprar-los l'arxiu i
destinar-lo a enriquir el de Salamanca, que van rebutjar inicialment aquesta
proposta i la de la casa de subhastes, i que es van trobar -segons ells- amb
repetits enganys i maniobres dilatòries per part del subdirector general
d'arxius. També pensen que el conseller Tresserras els va enganyar quan els va
dir personalment que no patissin, un dia després d'haver signat la declaració de
l'arxiu com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pas que els Centelles van
interpretar com a inici de l'expropiació del fons.
Els Centelles es queixen també que l'Arxiu Nacional
de Catalunya té muntanyes d'arxius pendents d'inventariar, i que no hauria estat
capaç de fer la difusió internacional que ells desitgen per al fons del seu
pare. Per a ells, aquest reconeixement públic a la figura del pare té, segons
diuen, molta més importància que els diners.
Però, com tothom sap, Tresserras ha tingut una
política patrimonial erràtica i en la pràctica continuista respecte a
l'època Mascarell, mentre que ha anat retallant un pressupost que, des
de sempre, és manifestament insuficient. Això ha provocat una paràlisi
absoluta d'institucions com l'Arxiu Nacional, que es troba forçat a vegetar entre muntanyes de
paper per classificar mentre el país va perdent arxius privats i empresarials i
el món està bolcant la documentació històrica a internet. El MNAC, que també
hauria d'estar interessat en arxius com el de Centelles, diposa d'una partida
per a adquisició d'obres minsa i esgotada, i sort en té dels patrocinadors i
de les cessions de Madrid que aconsegueix Narcís Serra.
D'altra banda, no deixa de tenir pebrots que el
Ministerio de Cultura, en mans d'un partit que és soci d'ERC, hagi estat
maniobrant en aquest tema, i que des de la Generalitat no s'hagi pogut, o
volgut, aturar una OPA hostil.
El fons del fotògraf Centelles s'ha perdut per a
Catalunya com a conseqüència d'una negociació desastrosa, en la línia que ja
estem acostumats a veure quan negocia el titular de Mitjans de Comunicació i
cultura. El resultat del procés és similar al que han tingut les negociacions
sobre la TV3 al País Valencià i a les Illes (i ara sembla que rebrà la Catalunya
Nord), sobre el traspàs del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, o sobre els
mateixos "papers" de Salamanca.
És molt fort que el conseller Tresserras consideri
que l'adquisició de l'arxiu Centelles és la torna per la devolució d'aquests
"papers", quan resulta que la documentació incautada als privats encara
ha de tornar. Malgrat les notes de premsa triomfalistes, el gruix dels
documents espoliats pel franquisme encara és a Salamanca, i el poc que va ser
retornat, que correspon a documents de la pròpia Generalitat, va venir com a
conseqüència de les gestions de Caterina Mieras.
Tant de bo la pèrdua dolorosa del tresor artístic i
testimonial de Centelles serveixi de lliçó per millorar la situació de les
nostres institucions patrimonials, que no haurien de patir tant com estan patint
les conseqüències de la crisi econòmica; per actuar decididament en la
recuperació dels arxius privats i els fons fotogràfics del país, molts dels
quals estan en perill; i perquè en Tresserras aprengui una lliçó personal:
No es pot anar fent veure que s'és una bona
persona, quan no s'és capaç de dir la veritat ni de mantenir la
paraula.
Pere Izquierdo i Tugas
Més informació:
Ara els fets ho demostren.