Recapitulem: miops, feixistes de barretina, descerebrats, demagogs,
secta, nazis, populistes, etc. S’ha obert la veda contra
l’independentista i disparen.
Disparen des de tot arreu, des del camp
socialista fins als unionistes “catalanistes”, els grans estrategs a
mantenir el país al bany maria, just en aquell puntet on no passi res,
és a dir, on es mantingui el grau d´emprenyament necessari per
tenir-nos en tensió, però no massa, no fos cas que penséssim a estripar
la baralla –espanyola-, ells, que són uns mags en el joc de cartes, la
responsabilitat i la governabilitat.
Sembla mentida com l’establishment reacciona amb aquesta virulència insospitada. Són tres-cents mils Goliat contra David. Ens tenen acorralats al gueto, sense mitjans de comunicació, ni fundacions, ni articulistes, ni tertulians, però segueixen disparant. La lluita és tan desigual que sorprèn l’acarnissament. Uns amb la sabata i l’espardenya; els altres, amb la televisió, els diaris sociovergents, les ràdios. Uns fent els actes com poden i pagant-se’ls; els altres, pagats pel poder i amb la catifa vermella a la porta. I segueixen disparant.
Una de les ràfegues de trets més intrigants de la temporada és que se’ns acusi de “radicals”. Ser independentista vol dir ser “radical”? A mi és una acusació que em fa molta gràcia perquè els meus amics independentistes solen ser tots professionals liberals i pares de família, allò que se’n diria gent d’ordre, conservadors, liberals. Ara, això sí, volen que el seu país sigui lliure i no accepten més claudicacions. Demanar la llibertat és ser radical? Des de quan? No es radicalitza del seu país el que precisament el vol dependent d’un altre?
Un altre dels míssils que rebem és que no pensem de manera estratègica, que fem la guerra equivocada, que no bastim ponts amb els partidaris de l’estat plurinacional i del federalisme. El retret, naturalment, va dirigit als independentistes –aquesta pressa que tenim després de 300 anys, sembla mentida!- i mai als federalistes. Es veu que aquests, dipositaris del seny i de la grandesa de mires, són els únics que sí que pensen estratègicament, a llarg termini. Reconec que els dono part de raó: pensen tant a llarg termini que porten segles pensant-hi. Per ells, ens hi estaríem tres-cents anys més. Aquella esperança que tenen els federalistes en Espanya, que supera de llarg la que els espanyols tenen en ella mateixa. I es veu que pel fet de tenir aquesta devoció al miracle, molt respectable d’altra banda, se situen en un pla de superioritat moral sobre la colla de bàrbars descreguts que volem la independència per demà a les vuit del matí.
Però aquest diumenge no valen els trets. Aquest diumenge els que tenen la sort de viure en la Catalunya democràtica votaran. És el primer pas per guanyar la guerra.
Sí, jo també sóc un radical. Un radical de la democràcia i de la llibertat. Un radical afortunat perquè el proper diumenge jo i la meva dona, també molt radical, exercirem l'acte més radical i contundent de tots, dipositar una papereta dins una urna. El terror dels espanyols és aquest ja que saben que un petit paper blanc té més poder que mil bombes i no té justificació possible oposar-s'hi amb trampes. Tenen terror a que un autònom, un funcionari, una mestressa de casa, un aturat o un jubilat qualsevol exerceixin l'acte més noble en política, expressar la seva voluntat.